Alpresa, Frank

SOBRE EL DIBUIXANT FRANK ALPRESA.
A MANERA DE PRÒLEG
Jordi Artigas

Quan pel març del 2014 es va posar en contacte amb la “Memòria dels Dibuixants”
Silvia Grossmann Alpresa i em digué, “Soy la nieta del dibujante Alpresa…” tingué
un sotrac de sorpresa i alegria, havíem retrobat el fil trencat d’un d’aquells dibuixants
de la generació de la República, la Guerra Civil i l’exili, les petjades dels quals
desapareixen de sobte en les boires de la Dictadura.
El lent i treballós degoteig de troballa de parents de dibuixants no s’havia
interromput, com abans ho havíem tingut amb la germana de Josep Alloza, amb el
fill de l’Helios Gómez, amb la néta de José Carnicero o amb el fill d’en Melcior
Niubó, entre d’altres. De mica en mica, malgrat que no tenim cap ajut a la MdD
anem recuperant la seva memòria injustament oblidada.
Em vaig entrevistar l’abril de l’any passat amb la Silvia, em va fer conèixer i
obsequiar amb la publicació que l’Associació d’Exlibristes li dedicà al seu avi el
2009. Francisco Alpresa del Rio, que usà el nom de “Frank” (Sevilla, 1900-
Barcelona, 1970), la família del qual es traslladà molt aviat -el 1904- a Barcelona,
aquí serà on a part d’estades a d’altres ciutats de la península i de la seva estada a
Nova York, on desenvoluparà una part important de la seva carrera com a dibuixant,
il·lustrador, humorista gràfic i en especial la seva dedicació a la creació d’aquestes
petites joies gràfiques en miniatura que son els exlibris. “Frank” Alpresa ha deixat
doncs de ser tant sols una signatura a “L’Esquella de la Torratxa”, òrgan del Sindicat
de Dibuixants Professionals, del que en formà part, durant el 1938 quan ja la Guerra
arribava cap al seu final.
Posteriorment li vaig sugerir a Silvia que anés a l’arxiu o dipòsit del Govern Militar de
Barcelona, que la Generalitat s’ha encarregat durant anys d’ordenar i classificar i
que jo vaig anar a consultar durant els primers temps de la MdD, allà hi ha tota la
documentació dels ciutadans que fòren encausats, jutjats i condemnats a partir del
1939 pel règim franquista, pel “delicte” d’haver estat de part de la democràcia o
sigui de la II República.
En efecte, Silvia –aprofitant una baixa- va dedicar hores i hores a investigar sobre la
repressió que el seu avi i una sèrie d’amics i companys patiren en aquells
calamitosos anys de la postguerra. De tot aquest material, hem comentat més d’un
cop, en sortiria una pel·lícula documental o de ficció apassionant.
Posteriorment el 2 d’octubre del 2014 vam fer amb els companys Jordi Morraja i
Josep Calle una entrevista filmada al seu domicili on evoca la complicada alhora
que apassionant vida de Frank Alpresa, el seu avi, que ella mateixa apenes coneixia
fins ara, i de la que hem penjat un tràiler a la nostra web.
De tota aquesta investigació n’ha sortit el text que s’anirà publicant a la web de la
MdD periòdicament, al costat de fotografies i altra documentació d’aquest nostre
Frank Alpresa, ara recuperat.
L’activa Silvia no para en la seva tasca de recuperar la memòria perduda del seu avi
i de cara al 2016 ja està pensant en poder celebrar una exposició sobre Alpresa i
editar una publicació al Reial Cercle Artístic, on abans li vam dedicar una altra a
Francesc Fàbregas i vam fer la presentació de la revista “Barret Picat” dedicada a
Melcior Niubó.
Moltes gràcies Silvia pel teu treball i tant de bo tinguis imitadors!.
Barcelona, maig de 2015