Alloza, Josep

JOSEP ALLOZA (1905-1990). L’EXILI D’UN DIBUIXANT

per Jordi Artigas

Fou arran de la publicació del meu llibre “Caricatures de Franco” (Edicions La Campana, 1995): es tractava d’una recopilació de caricatures i dibuixos humorístics sobre el dictador, on també es publicava una breu biografia de cada dibuixant: en el cas d’Alloza, entre d’altres, tenia tan escasses dades que la nota va haver de quedar en blanc.

Llavors, el 1998, se m’acudí publicar una carta als diaris per tal d’intentar trobar alguns hipotètics parents d’aquests dibuixants de què, en exiliar-se n’havíem perdut tota pista: la crida tingué èxit respecte al cas d’Alloza, i una de les germanes del dibuixant, Maria Alloza, resident a Barcelona, es va posar en contacte amb mi; d’aquí que tant les dades d’aquest article com la possibilitat de recuperar la seva obra ho he d’agrair principalment a ella.

De Bujaraloz a Barcelona

Josep, o José, Alloza Villagrasa va néixer el 28 de desembre de 1905 a Bujaraloz (Saragossa). Com tantes famílies aragoneses, es traslladen a viure a Catalunya on es desenvoluparà la seva vida d’estudiant i després la de professional fins a aquell fatídic any 1939…

La vocació d’Alloza per l’art li venia de ben petit; la seva germana Maria recorda com encara a l’Aragó, quan tenia 5 anys, va dibuixar un mural a les parets d’una casa de camp; això explica que, malgrat que en el curs 1923-1924 obtingués el títol de perit industrial a l’Escola Industrial de Terrassa, i que posteriorment exercís la seva professió a la “C.A. Material per a Ferrocarrils i Construccions” i a l’Ajuntament de Barcelona, finalment la balança s’inclinés de la banda de l’art.

Alloza practicà al llarg de la seva vida diverses especialitats artístiques en el dibuix, la caricatura i l’humorisme, l’aquarel·la i el gravat per a la il·lustració, així com també la pintura a l’oli. A més li agradava escriure, qualitat no gaire freqüent en el gremi dels artistes del llapis.

Publicà el seu primer dibuix el 1924 en el setmanari humorístic i esportiu “Xut!”; paral·lelament estudia belles arts a La Lotja de Barcelona a partir de 1931 es dedicà professionalment al dibuix. Des de llavors els seus dibuixos apareixeran a la premsa catalana ininterrompudament: revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “Papitu”, “El Be Negre”, “La Campana de Gràcia”, “Nandu”, “Mediterráneo”, “Lecturas” i “Meridià”, així com també en publicacions de Madrid com ”Muchas Gracias”, “Buen Humor” i “Gutiérrez”.

Dia a dia publicà també a diaris com “La Noche”, “El Dia Gráfico”, “La Humanitat”, “La Rambla” i “El Diluvio” tots ells de Barcelona. Però el seu treball no es limita al dibuix de premsa sinó que fa il·lustracions per a diverses editorials: “Layetana”, “Juventud” i “Tasso”, i dissenya cartells amb què guanya un parell de premis el 1936: el primer, del concurs convocat per la Generalitat republicana, i el tercer, de la Conselleria de Treball, així com un primer premi d’un concurs per a segells de correus de la Conselleria de Correus i Telègrafs l’any 1937.

Alloza fou una figura destacada en el moviment catalitzador dels dibuixants d’aquella època i en concret en la creació del SDP (Sindicat de Dibuixants Professionals), tal com m’ho evocava Perotes, un dels darrers supervivents, i tal com Carles Fontseré també ho fa en el primer volum de “Memòries d’un cartellista català (1931-1939)”, d’Editorial Pòrtic. Precisament Alloza, que tenia ben clar el compromís de l’art amb el seu poble i la seva època, fou el director de la cèlebre revista “L’Esquella de la Torratxa”, portaveu del SDP; després vingué la seva incorporació cap a 1938 a l’exèrcit de la República al front de la batalla de l’Ebre.

Arribava el final d’una època amb la victòria del franquisme; tot aquell que s’havia significat a l’època de la República havia de fugir si no volia veure perillar la seva vida o veure’s a la presó. I Alloza, com tants milers de catalans i espanyols, emprengué el dur camí de l’exili; era el 8 de febrer de 1939 quan entrà a França.

L’exili: França, República Dominicana i Veneçuela

Anà a parar al camp d’Argelers; en sortir d’allà residí a París, on malgrat la seva curta estada publicà, crec que sota el pseudònim “Saff”, a “Le Rire”, “Regards”, “L’image du Jour”, “Marius” i “Catalunya”, a més de participar en una exposició de dibuixos.

De França s’embarcà cap a la República Dominicana, estranya paradoxa del destí: que un país governat per un altre “generalísimo”, en aquest cas el tirànic Trujillo, obrís les portes a un contingent d’exiliats republicans, entre ells Alloza, que hi visqué entre 1940 i 1944.

A Santo Domingo, el nostre dibuixant no parà de treballar: pintura per a l’Exposició Llatinoamericana en el “Riverside Museum” de Nova York, i per a les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Santo Domingo, diversos cartells premiats, decoracions murals il·lustracions per a llibres. Però l’obra que crida més l’atenció i de la qual Maria, la seva germana, guarda un exemplar, és la “Historia gráfica de la República Dominicana” publicada el 1944 i encarregada pel govern de Trujillo. En els seus dibuixos Alloza es va veure obligat a reflectir l’enemistat, pur racisme, dels dominicans envers els seus veïns haitians; els seus dibuixos són durs i cantelluts i entre els retrats trobem el del sanguinari dictador Rafael Leónidas Trujillo Molina. L’edició es repartí per totes les escoles del país.

Veneçuela, parada i fonda

El 1944 Alloza arriba a Veneçuela, allà s’instal·là provisionalment primer i definitivament després, formà una família i esdevingué un artista i escriptor apreciat en ambdues facetes, malgrat que com tots els exiliats mai no oblidà la seva terra: Aragó, la de la seva naixença, i Catalunya on es va realitzar. Caracas la capital, l’acollí de bon grat; el país ofereix una època dolça per a la llibertat, pel benestar econòmic i per la seva riquesa cultural, i molts catalans s’acolliren a aquest refugi.

Com sempre, el dibuixant diversifica les seves activitats dibuixant i escrivitn per als diars “El Nacional”, “Últimas noticias”, “La Esfera”, “El Heraldo”, “La Tarde” i “La Calle”, i també a un grapat de revistes com “Elite”, “Figuras”, “Venezuela Gráfica”, “El Gallo Pelón”, “Bohemia”…, però la palma de la continuïtat se l’endugué la revista “Tricolor” editada pel Ministerio de Educación on arribà a col·laborar durant 24 anys. El 1949 obté el títol de periodista a la Universidad Central de Venezuela.

Sense descurar mai la seva faceta com a il·lustrador; precisament del fullet d’una exposició de la seva obra a la galeria “Arte Presente”, de Caracas, el 1976, trec aquest fragment d’un text signat per Claudio Cedeño: “(…) Al llegar a Venezuela, la tercera etapa de un exilio comenzado en Francia y continuado en la República Dominicana, se incorpora a los semanarios humorísticos “El Morrocoy Azul” y “Fantoches” donde realizará una memorable y persistente labor denunciadora del drama de la patria escarnecida. Toda la coreografía trágica del fascismo español desfila por sus urticantes caricaturas. Los banquetes con el oropel arzobispal, el correaje reluciente de los esbirros asesinos, los encajes momificados de la aristocracia cortesana y siempre la muerte en torno. (…)”

Des de Veneçuela Josep Alloza tornà diverses vegades a la seva Barcelona que no podia oblidar, però no arribà a quedar-s’hi. Aquesta és una de tantes dades que he d’agrair tant a la seva germana Maria Alloza com a Emili Serra i Mercè Serra, amics de Josep Alloza, que encara guarden amb cura l’antic estudi on l’artista treballà de 1944 a 1990.

Reivindicació dels dibuixants de l’exili

Ara que amb els canvis polítics s’està reivindicant –encara que una mica massa tard- el nom i la memòria de tants exiliats, perseguits i víctimes del feixisme franquista, seria bo que no ens oblidéssim del nom i de l’obra de dibuixants i artistes de la generació de la guerra i l’exili; el cas d’Alloza no és únic; cal recordar, per exemple, els casos de Cabrero Arnal, de Mondragón i d’altres.

De tots ells hi ha una obra dispersa aquí i a l’estranger, dibuixos i tota classe de documentació, alguns en perill de perdre’s, que s’haurien de recuperar perquè la seva memòria no desaparegui; encara hi som a temps. En el cas d’Alloza, la seva família ha anat recuperant una gran part d’aquest material. Algun arxiu públic de Catalunya podria interessar-se per aquesta obra? Tots s’ho mereixen i estem en deute amb ells.

Recull de fotos i dibuixos obsequi de Pilar García de Marina Alloza que corresponen a l’êpoca de l’exili a Veneçuela