“APA”, “IBERIA” I “KAMERADEN”
per Jordi Artigas
El títol d’aquest article no tracta d’un joc de paraules enigmàtiques. La primera paraula “Apa”, correspon al pseudònim d’un dels dibuixants catalans més brillants i personals de la primera meitat del segle XX, o sigui Feliu Elias.
El nom “iberia” era el d’una interessant revista política Barcelona on col·laborava “Apa”, i finalment “Kameraden” fou el títol d’un llibre recopilatori dels dibuixos d’”Apa” a la citada revista amb textos en castellà, francès i anglès, que tingué una difusió internacional.
Els tres tingueren una relació com a denominador comú: la de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Qui era “Apa”?
Feliu Elias i Bracons “Apa” (Barcelona, 1878 – 1948) fou, a més d’humorista gràfic i caricaturista, -aspecte que és el que aquí ens interessa- pintor, crític i historiador de l’art, i escriptor en el seu vessant periodístic. Els seus dibuixos, els signava com a “Apa”, i els textos i crítiques com a “Joan Sacs”.
Fou fundador de la revista “Papitu” i el seu director entre 1908 i 1911. Publicà els seus dibuixos tant a la premsa de Madrid com a la de París, capital on residí un temps, col·laborant per exemple al famós setmanari “L’Assiette au beurre”. Però sobretot publicà a la variada premsa catalana de llavors: revistes d’humor i de política com “Cu-Cut!”, “L’Esquella de la Torratxa” o “La Campana de Gràcia”, infantils com “En Patufet” i “La Mainada”, revistes d’art com “Vell i Nou”, magazines com “Mirador” i diaris com “El Poble Català”.
Germà del també dibuixant Lluís Elias que signava amb el pseudònim “Anem”.
Com diu Fontbona, els seus dibuixos varen ser influïts pel setmanari d’humor alemany “Simplicissimus”, i el seu estil es caracteritza per un traç sintetista i cantellut, (…) sovint amb un gust pel grotesc.
La revista “Iberia” en el context de la Barcelona de la guerra mundial
La més sagnant, terrible i salvatge guerra que ensangonà les terres, sobretot d’una gran part d’Europa, enfrontà a gran trets el bàndol anomenat dels Aliats, format per França, Gran Bretanya i EUA, al bàndol dels imperis Aleamny i Austro-Húngar; a un i altre s’anaren afegint d’altres països enduts cap a l’abisme com en una follia col·lectiva.
Per la seva part, l’Estat espanyol fou un dels pocs països que es declarà neutral; això creà a Catalunya i a la resta del país una situació molt peculiar. Barcelona es convertí en un refugi segur per a exiliats il·lustres de tots els països: artistes, escriptors… També esdevingué un complex niu d’espies alemanys i d’altres bandes. Certs industrials amassaren autèntiques fortunes proveint, amb els seus productes que venien “neutralment”, el millor postor… car ja és sabut que el diner no té ni color, ni pàtria ni bandera.
Per la seva part, l’ampli moviment social del catalanisme s’havia consolidat i realitzat amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya, fundada precisament aquell 1914 sota la presidència d’Enric Prat de la Riba.
Amb el vent a favor, el catalanisme d’àmplia base social i ideològica, aspirava a més altres metes i s’arribà a pensar que, a l’acabament de la guerra, el mapa d’Europa canviaria notablement, sorgirien nous països, i potser un d’ells seria Catalunya, si no independent, almenys amb unes més altres cotes d’autonomia. I que, en aquest cas, la causa de França, que comptava amb grans simpaties a Catalunya, podria ser defensora d’aquest drets. Així fou com centenars de joves voluntaris catalans s’allistaren a les files de França.
En aquest context aparegué el setmanari “Iberia” que, malgrat la seva vida efímera (1915-1919), complí amb la seva missió: defendre la causa dels Aliats i difondre i aglutinar el moviment dels voluntaris catalans malgrat que al final les contraprestacions que s’esperaven de França foren nul·les pel que fa a les reivindicacions catalanes.
“Apa”, Ynglada, Canals i d’altres
Encara que la part literària era important, servida per signatures com la de Rovira i Virgili o Màrius Aguilar, el setmanari “Iberia”, que valia 10 cèntims i tenia la seva redacció al carrer de la Portaferrissa, 28, 1r 1a de Barcelona, donava una gran importància a la part gràfica i per això comptava amb uns col·laboradors de luxe: a part d’”Apa”, per a qui era reservat el lloc d’honor de moltes portades, hi publicaven també Pere Ynglada i Ricard Canals, i de tant en tant també “Anem”, Toullot, Lluís Jou, Bagaría, Llaverías, Xavier Nogués “Babel”, etc.
Impressionants dibuixos els d’”Apa”, com “El desenlace” (23-10-1915) on un soldat baldat li engega la crossa a un gran esquelet que representa el militarisme alemany i aquest queda desfet. En “Noticias de la guerra” es veu un immens cementiri amb creus coronades de cascos prussians mentre el peu diu: “A Alemanya, comença a escassejar la carn”. A “Disciplina” (19-6-1915) un condecorat general alemany diu al seu secretari: “Escriu… Ningú no podrà menjar més de mitja arengada i tots quedaran farts. Si algú es permet morir de fam, serà passat per les armes”. En un dels dibuixos (15-7-1916) “Apa” es refereix als voluntaris catalans: s’hi veu la Marianne, o sigui el símbol de la República Francesa, que es dirigeix a un soldat amb barretina: “Gràcies al teu esforç, amiguet, el teu país no és pas dolent” i el soldat li respon “Merci, Madame”.
L’estil “minimal” i quasi japonitzant de Pere Ynglada, de qui es publicaren uns àgils apunts del front, en una visita com a corresponsal, destaca un “Homentage a Granados” (2-7-1916): es refereix a la tràgica mort del compositor Enric Granados en el tropedinat del vaixell “Sussex”, pels submarins alemanys.
Entre els treballats i expressius, però escassos, dibuixos de Ricard Canals, magnífic pintor, destacaré “Kultur” (15-5-1915) en què una dona ultratjada li pregunta al seu maltractador: “I vostè, mal home, què feia abans de la guerra?”, i ell respon “Jo? Catedràtic de moral”.
L’antologia “Kameraden”
L’any 1917, el penúltim de la “Gran Guerra”, l’editorial de Barcelona “Fills d’E.Detouche” tingueren la bona idea de publicar una antologia dels millors dibuixos que “Apa” havia publicat a “Iberia” amb els peus dels dibuixos en castellà, francès i anglès, per tal de difondre’l en els països Aliats; el llibre s’acompanya d’un prefaci de Sem i del text “Un caricaturista català i la caricatura espanyola” signat pel prestigiós teòric francès Grand-Carteret.
Per una carambola de l’atzar, a “Kameraden” es publicà un dibuix que la censura militar vigent en un país “neutral” no va autoritzar reproduir a “Iberia”; es tracta del titulat “Atila”, on el dibuixant retratà l’emperador alemany Guillem II amb els pantalons abaixats, sostingut pel rei de Bèlgica i assotat respectivament per un general anglès i, al fons, pel mariscal de França, el català Josep Joffre. El text diu: “Guillem II, emperador de totes les Alemanyes. I jo que creia que era l’assot de Déu…”.
“Kameraden” reportà a Feliu Elias la creu de la Legió d’Honor francesa. A més, serví per a mostrar l’horror de la guerra fabricat per la bogeria d’alguns homes, i que restà aquí ben retratat un cop més.
Novel·la
No vull acabar sense citar aquí, per si algú el vol llegir, un text relacionat amb la Barcelona de l’època: s’hi evoca en especial l’episodi dels voluntaris catalans en el bàndol aliat, que varen morir per la causa francesa. Es tracta de “La guerra dels cornuts” del català del nord Joan-Daniel Bezsonoff (Editorial Empúries, Barcelona, 2004). Bona lectura!
