Autor: Asociació Cultural Zoòtrop

CLUSELLES: CAMÍ DELS 96 ANYS I TREBALLANT

per Jordi Artigas

Enric Cluselles i Albertí, barceloní del Poble Sec, va néixer el 1914; per tant és un dels darrers dibuixants vius de la generació de la República i Guerra Civil que encara treballa en l’actualitat, dedicat sobretot al gravat d’exlibris.

Cluselles ens rep a la seva casa del barri de Ballcarca, un xalet construït el 1952, amb piscina i jardí, des d’on s’albira una fantàstica panoràmica de tota la ciutat de Barcelona. Cluselles és home lacònic i de poques paraules, per tant a més de les dues entrevistes, també filmades, del 19 de febrer i de l’11 de març, m’ajudaré de les dades trobades en algun article i en especial de l’interessant monogràfic que el butlletí de l’Associació Catalana d’Exlibristes li va dedicar el 2009 (1).

Si és de poques paraules, la seva obra en canvi és nombrosa i heterogènica, car Cluselles, que signava els seu dibuixos humorístics com a “Nyerra”, ha estat, a més d’humorista, dissenyador gràfic o grafista, il·lustrador, decorador o dissenyador d’interiors i escultor. Per tant, el seu pseudònim, que en català significa mandra, no fa justícia a la seva extensíssima obra de tot gènere; en tot cas, i usant les contradiccions, es podria dir que Cluselles té mandra de no treballar.

La seva discreció innata ha fet que no hagi estat fins a l’any passat que, amb motiu del seu 95è aniversari, hagi estat redescobert a través d’articles a la premsa i en especial a través de l’obra “El dia revolt”, que ha recollit 42 testimonis del desterrament i de l’exili de la cultura catalana, entre ells el del nostre fins ara quasi desconegut Enric Cluselles. (2)

El nostre dibuixant estigué casat amb Amàlia Casals, que era germana de Mercè Casals, la primera esposa de Pere Calders; això féu que, tant per amistat com per parentiu, les seves relacions amb l’escriptor i dibuixant (que llavors signava com a “Kalders”) perduraren en el temps. Fruit d’aquell matrimoni foren quatre filles; d’aquestes, la que ha seguit els seus passos artístics és la M. Joana, fundadora de la companyia “Marduix Titelles”; les altres són Amàlia, Núria i Montserrat.

El seu estudi

El lloc de treball d’un artista, l’ambient que l’envolta, són moltes vegades importants per a comprendre millor la seva trajectòria artística. L’edifici del xalet on viu, vist des de fora, no té res de particular, però el seu interior és tan personal que, sense que saber qui viu allà, podríem endevinar que hi viu i treballa un gran artista.

En efecte, el rebedor, amb una escala que puja cap a l’estudi, té un terra fosc com de pissarra, unes baranes de forja, uns esgrafiats de tons blancs i verds a les parets i una gran aranya de cristall al sostre. Tot està ordenat, i malgrat l’evident decadència, encara guarda el bon gust del disseny d’interiors dels anys 50, una mescla de l’estil funcional amb detalls més clàssics. Això sembla una mansió d’una pel·lícula americana dels anys 50! vam comentar.

No en va Cluselles ha estat des dels anys 40 –quan inicià també la seva col·laboració amb l’interiorista i president del FAC (Foment de les Arts Decoratives) Santiago Marco-, un dels més importants dissenyadors interioristes catalans, activitat que esdevingué el seu ‘modus vivendi’ fins a la seva jubilació. En el seu haver, hi podem trobar des de restauracions d’antigues masies, decoracions de mansions i xalets, fins a sales cinematogràfiques de Barcelona (Paris, Alondra, Fantasio, Publi…), la Joieria Capdevila, l’ediotiral Éxito o les llibreries Occidente (Pg. de Gràcia / Mallorca), i Catalònia al Passeig de Gràcia, i un llarg etcètera.

Els “homes-foca”

Pugem al pis de dalt, on Cluselles té el seu estudi: una gran sala amb prestatges i una taula de ping-pong on s’apilen un munt de llibres, les portades dels quals van ser dissenyades per ell; “han d’anar a parar a la Biblioteca de Catalunya”, diu. A mà esquerra, hi trobem l’estudi on encara treballa fent exlibris, gravant amb uns punxons la dura fusta de boix tot ajudant-se d’una gran lupa amb una làmpada incorporada.

A la dreta, una porta s’obre i ens condueix cap a una habitació amb una llar de foc apagada i un altre estudi ple d’escultures de fang, nus femenins i retrats, caps de personatges coneguts com un de Picasso; quina sorpresa! Ignoràvem que Cluselles hagués practicat l’escultura; en preguntar-li si les havia exposat, respon amb tota la naturalitat del món que “no, mai no ho he fet”. Aquí, amb els fons de la perspectiva de les estàtues, farem l’entrevista per als lectors d’EL CÒMIC mentres el càmera Jordi Morraja filma l’escena.

Però anem al principi. Que eren els “homes-foca”? Doncs eren els característics personatges humorístics que publicà a la llegendària “L’Esquella de la Torratxa”, quan passà sota el control del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) en plena guerra civil. Cluselles diu: “Abans mai no havia fet cap ninot, però van ser els altres els que els batejaren com a “homes-foca”, perquè en efecte tenien uns llargs bigotis i uns peus molt semblants als de les foques. En realitat el dibuixant no tornà a cultivar més el dibuix humorístic, però els seus entranyables homenets han sobreviscut en alguns dels seus nombrosos dibuixos d’exlibris.

A Cluselles, l’època del Sindicat i de la Guerra Civil li queda un xic llunyana, és natural; recorda que, als tallers del Portal de l’Àngel, es dedicava en especial a fer cartells que continuà quan es produí l’escissió de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; recorda els seus companys i en especial Martí Bas i Alloza. Per tant anirem a les memòries d’en Carles Fontserè: “També va acudir al SDP i va treballar regularment, en el taller col·lectiu de les golfes el dibuixant humorístic Enric Clusellas. Abans de la revolució, Clusellas compartia un àtic de la Via Laietana amb el dibuixant… Pere Calders. Tots dos treballaven com a dibuixants de publicitat en exclusiva per a una impremta… Clusellas, que havia cursat estudis d’art a l’Escola Massana, modelava amb molta habilitat, fora d’hores, unes figuretes… que… anticiparen els ninots mofaires… que… dibuixaria per a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (…)”. (3)

Cartell

Dels cartells que feia llavors el nostre dibuixant, només n’he pogut veure dos (els que guarda al seu estudi són posteriors: el del Dia del Llibre de 1966 i els que anuncien la companyia de “Titelles Marduix”). Es tracta d’un que porta el títol “Los niños evacuados son vuestros propios hijos”, encàrrec del Ministerio de Instrucción Pública del 1937 i l’anunciador del “III Congrés de la UGT a Catalunya” (1937), que també cita Fontserè, i on apareixen tres fusells amb la baioneta calada, que no s’adeien per a res amb l’estil de Cluselles. Un tercer, que desconec, va ser el que va presentar a l’Exposició de Cartells Antifeixistes del SDP.

És la guerra!

Alguns dels seus companys del Sindicat es van incorporar al front de guerra, però ell nega que s’allistés com a voluntari al cos de carrabiners al costat del seu cunyat Pere Calders; així ho indica erròniament el butlletí dels exlibristes; potser l’errada prové del llibre de Fontserè que ho havia esmentat abans. En realitat no va ser mai al front, però sí que, per mediació d’Àngel Estivill, va treballar de topògraf a la unitat de carrabiners a Castelló de la Plana, on es va estar fins poc abans de l’arribada dels franquistes; i així queda dit.

Malgrat tot, mai no va deixar la seva tasca de dibuixant i en plena guerra va dibuixar per a la revista “Amic”, dirigida als soldats, i al diari “La Rambla” (1937). En 1938 il·lustrà l’obra de tema bèl·lic “Unitats de xoc”, de Pere Calders. Tot i que la seva tasca com a il·lustrador la va iniciar en 1934, dissenyant les portades dels “Quaderns Literaris” que dirigia l’editor Josep Janés; una ferma amistat i una relació professional que no trencaria ni el trasbals de la derrota republicana.

La peripècia de l’exili

Arribada la fi de la guerra, com milers de catalans i d’espanyols, Cluselles fuig cap a l’exili. Fou un 10 de febrer de 1939 quan ell i Pere Calders creuen la frontera i són internats al camp de Prats de Molló. Però tenen la sort que aviat són rescatats per un notari que acull personalitats de la cultura, Monsieur Guiu, i via Toulouse arriben al poble de Roissy-en-Brie, a 25 km de París; allà s’allotgen en un vell castell del segle SVII al costat d’altres intel·lectuals com ara Mercè Rodoreda, Benguerel, Traval, Guansé… “Allò va ser una mena de vacances” afirma Cluselles, i a més, com que estava a prop de París, ho va aprofitar per treballar com a delineant en una empresa de la capital.

Però aquella situació de relativa bonança, després d’aquell diluvi, es va acabar a partir de l’esclat de la segona guerra mundial i l’ocupació de França per l’exèrcit alemany. Tornen a fer les maletes, acomiadaments d’amics, alguns dels quals mai més no tornarien a veure… I ara cap a on?

A Roissy s’havia retrobat amb la seva dona, que esperava el seu primer fill, i decideixen no marxar cap a Mèxic com d’altres, sinó retornar a Catalunya. .Quan van arribar, ell va ser internat al camp de concentració de Figueres i posteriorment aconsegueix arribar a Barcelona, on en contactar amb les autoritat franquistes va al·legar una afecció al cor i –segons diu- s’oblidaren d’ell per sempre més.

La represa

Després de la tempesta, la represa. Tornà a reprendre la seva relació amb l’editor Josep Janés i en els anys 40, en paral·lel a la seva dedicació a la decoració, va fer nombroses portades per a col·leccions de llibres com “Al monigote de papel” i “La hostería del buen humor”. Però també per a d’altres ediotrials com les portades per a la col·lecció de minillibres “Grano de arena”, per a les col·leccions d’Ediciones Lauro i la Librería Nausica. Va il·lustrar també una edició de “Mort de dama” de Llorenç Villalonga per a l’Editorial Selecta (1954).

En una de les rares incursions en el camp de la historieta i de l’humor gràfic d’aquesta època, va publicar, en els anys 50 les vinyetes del personatge “Hirsuto” en la revista “Juperina” de la Perfumeria Juper. Cal no oblidar que, entre 1945 i 1957, fou professor a l’Escola Massan, precisament on ell havia estudiat i on fou deixeble de Ramon Calsina.

I ara els exlibris

Ben cofoi, Cluselles m’explica com ara encara treballa al seu estudi sense cansar-se, dibuixant i gravant sobre boix, en la tècnica de la xilografia: aquestes petites obres d’art que personalitzen els llibres i on s’explica, mitjançant un dibuix, els gustos i les professions del propietari d’un llibre. “Vaig comença a fer-ne esporàdicament, el primer és del 1934, i he arribat a fer-ne més de 120…”.

Veiem-ne alguns dels reproduïts al butlletí de l’Associació d’exlibristes. L’antiga locomotora d’un tren que fumeja per a Francesc Pedrol Parunella.. El periquito, el gat i el ratolí entre els llibres, d’Aurora Caja i Roca. La sirena a la mar d’Eulàlia Roca Cluselles. L’Atlant que aguanta el món, de Jordi Estruga. I per acabar, els dos homes-foca que beuen en una font, per a Francesc Font-bona, a qui haig d’agrair la informació que Enric Cluselles encara treballava.

És tota una lliçó veure com una persona de la seva edat, quasi centenària, encara dóna un sentit a la vida gràcies a la il·lusió per al treball ben fet. Que sigui per molts anys, amic Cluselles!

(1) DD.AA. “  ENRIC CLUSELLES” “Exlibris”, portaveu de l’Associació d’Exlibristes, núm. 41, Barcelona, 2009.

(2) GUILLAMÓN, Julià. “EL DIA REVOLT”. Editorial Empúries, 2009.

(3) FONTSERÈ, Carles. “MEMÒRIES D’UN CARTELLISTA CATALÀ (1931-1939)”. Editorial Pòrtic, 1995.

Entrevista al dibuixant Enric Cluselles “Nyerra” i imatges de la seva obra

CESC (1927-2006), CRONISTA D’UN PAÍS

per Jordi Artigas

Pels volts del passat Nadal, el 22 de desembre, m’arribava la notícia de la mort, als 79 anys, de “Cesc”; aquella mena de males notícies de què un voldria no assabentar-se, però la vida és així. Amb “Cesc” (Francesc Vila i Rufas) succeïa que, fóssim del seu cercle d’íntims o el coneguéssim de passada, semblava que fos com de la família, i això era degut molt probablement als seus personatges i a la filosofia de vida que els envoltava i que durant més de 50 anys “CescS ha dibuixat amb la generositat a la premsa catalana i de fora.

Precisament, l’escriptor i editor Josep Maria Espinàs dedicava a “Cesc” la seva columna diària a “El Periódico” (30-12-2006) tot dient en acabar l’article “(…) Ara que, tristament, Cesc ja no pot treballar més, penso que a vegades el prestigi neix, injustament, de l’escassetat. Cesc va treballar contínuament. Sense convertir-se en personatge. Era com un dels paletes que a vegades dibuixava. Amb cada un dels seus dibuixos, posava, de manera tossuda, els maons d’una catedra.

Avui he sortit al carrer, estimat Cesc, i he vist que passaven, l’un darrere l’altre, els homes i les dones, els vells i els nens, els rics i els pobres que havies dibuixat.” (1)

Repassant el llibre “Arriba Spain!” de Cesc, de 1972, he trobat anotat el que devia ser el meu primer contacte amb el dibuixant: “Entrevista feta per al programa de “Nosaltres els valencians” a Cesc, Barcelona, 17 gener 1973” (es tractava d’un programa radiofònic per al qual feia entrevistes gravades). Els lectors d’EL CÒMIC recordaran un article que li vaig dedicar a Cesc el 2005; li’n vaig enviar un exemplar i va tenir el detall de trucar-me per telèfon; fou com una felicitació saber que li havia agradat l’article. (2)

I la darrera vegada que vaig veure Cesc fou, fa pocs mesos, en la presentació d’una història de l’humor gràfic a Espanya de l’especialista madrileny Luis Conde Martín a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes, en un acte presentat per Josep Maria Cadena.

L’última exposició

Sense dubte, la darrera exposició antològica de l’obra de Cesc ha estat la que s’ha pogut veure a Teià, a Ca la Cecília, organitzada pel Fons Batllori Jofré; la inauguració coincidí amb l’última col·laboració de Cesc a “Serra d’Or”, el desembre passat, tal com ha escrit Toni Batllori (el també dibuixant fill d’en Batllori Jofré). (3)

Però ara recordo sobretot l’antològica que l’Ajuntament de Barcelona li dedicà a “La Virreina” entre el febrer i el maig de 2001, amb el títol “Cesc, consciència gràfica d’un país. De l’acudit periodístic a la pintura”. L’exposició recollia les diferents especialitats en què treballà: el dibuix, la publicitat, els nombrosos cartells i la publicitat de les grans marques (el dibuix animat emprà a vegades els seus dibuixos); el Cesc prohibit per la censura franquista amb nombrosos exemples de dibuixos que no es pogueren publicar. El Cesc humorista gràfic ocupava sempre un lloc central i enfosquia altres facetes com a pintor, gravador i ceramista igualment importants, però no tan populars com la dels seus inefables personatges dibuixats.

Pel seu prestigi, Cesc tingué la sort de fugir de l’espès brou de la dictadura publicant els seus dibuixos de temàtica universal en altres països on la llibertat era moneda corrent, en especial a França. El meu corresponsal, l’amic Jean Marie Bertin, m’aporta les interessants dades següents: entre 1955 i 1961 Cesc publicà als següents diaris i revistes franceses: “Le Hérisson”, “La Presse”, “La Vie Parisienne”, “Le Rire”, “Marius”, “Le Nid”, “Le Nouveau Candide” i “Les Parisiéns”.

Cronista d’un país

Francesc Vila i Rufas “Cesc” (Barcelona, 1927-2006), ninotaire i pintor, era fill de Joan Vila i Pujol “D’Ivori”, prestigiós il·lustrador a qui dedicaré un proper article, i germà del també pintor Jordi Vila i Rufas. La seva germana Rita Maria Vila és la correctora de la nostra publicació, i és a ella i a la Concepció Martínez, la vídua d’en Cesc, a qui agraeixo que m’hagin facilitat uns retrats del seu àlbum familiar per a il·lustrar aquest article.

L’obra d’en Cesc, la que es refereix únicament a l’humorisme gràfic, està extraordinàriament dispersa en diaris, revistes, llibres diversos, catàlegs i més de vint antologies que recullen els seus dibuixos des de 1952, quan començà publicant a “Diario de Barcelona”, seguiren posteriorment “Tele/Exprés”, “El Correo Catalán”, l’”Avui”, el primer diari en català des de la guerra civil on publicà la seva vinyeta diària fins a 1987, i també en l’etapa del “Diari de Barcelona” en català de la transició.

Quant a revistes, publicà, entre d’altres, a “Tele-Estel” (anys 60), “Por Favor” en la transició, “Revista Musical Catalana”, la infantil “Cavall Fort”, i “Serra d’Or” on publicà el seu darrer dibuix en l’exemplar de desembre de 2006.

Els àlbums antològics –com he dit, més de vint- molts d’ells descatalogats, començaren amb “La vida en broma” (1956) que recollí els dibuixos publicats a “Diario de Barcelona” entre 1952 i 1955, fins als darrers com “Scherzando” d’Editorial Amalgama de 2002, i “Guia de ciutadans anònims” amb textos de Josep Maria Espinàs i de Ricard Giralt Miracle, editat per Edicions La Campana el 2006.

Per il·lustrar aquest article, he utilitzat algun dels dibuixos de “La vida en broma” (1956), “La Costa Brava” (1963), “El llibre de tothom” (1964), i “Arriba Spain!” (1972). Ja vaig comentar el primer àlbum, per tant passaré al de “La Costa Brava” d’Editorial Lumen amb uns textos irònics de Noel Clarasó, que varen tenir versions tant en català com en castellà. En l’àlbum, Cesc retratà la febrada immobiliària que destruí per sempre més un litoral fins llavors verge i idíl·lic de la costa catalana, el fenomen del turisme massiu de sol, platja i “tipicals” flamenco+toros. Els pescadors i pagesos reconvertits en hotelers, les infames carreteres que més aviat semblaven africanes… L’obra acabava així:

“Si no una caseta, hi trobareu, temps a venir, un hotel amb aire condicionat que substituirà tot l’arie de la Rosa dels Vents i amb una piscina que substituirà el mar. El turista, però, sempre torbarà a la Costa Brava el sol i el vi que hi trobà un dia. Mai no seran substituïts. Els núvols no arribaran mai a tapar el sol, llevat d’algun d’escadusser, i el vi no serà mai ben aigualit.”

En els anys 60, l’Editorial Alcides publicava una espècia com d’antic almanac que recollia un poti-poti de temes diversos: contes, poesia, història… i també humor (Castanys, Muntañola i Cesc) es tractava d’”El llibre de tothom”. De Cesc veiem un dibuix “mut” on un escombriaire espera pacientment que un home assegut acabi de menjar-se un plàtan. I en l’altre un venedor de globus somriu perquè al nen que li acaba de comprar un globus se li ha punxat… Dibuixos tendres, sense paraules, que suposaven un cert lenitiu per a una època dura i grisa.

“Arriba Spain!” fou una recopilació sense cap text de presentació en la col·lecció de butxaca “L’Escorpí” d’Edicions 62 publicada el 1972, en els darrers anys de la dictadura. El títol és un sarcasme sobre aquell crit que feia mal a les nostres oïdes, i que ara, en 2007 (qui ho hagués dit!), hem tornat a sentir en els carrers d’algunes ciutats d’aquesta península ibèrica en què els crits i les banderes esdevenen armes per a llançar al contrari…

En ell Cesc es refereix amb ironia a la “democràcia digital” (allò que els franquistes en deien “democràcia orgànica”), en un acudit on, en un ajuntament, se sent: “Senyors: procedim a la votació per decidir amb quin dit de la mà cal designar el nou alcalde.” O quan encara no es parlava d’ecologia, Cesc feia dibuixos com el de la “Màquina per destruir la natura”, o els obrers que entren i surten d’una fàbrica a “Llibertat d’acomiadament”.

El ciutadà anònim

Fullejant antigues col·leccions de la revista “Serra d’Or”, he trobat un dibuix on es veu una descurada oficina on l’oficinista fa signar a un pobre home una rastellera infinita de papers: “Firmi aquí…, aquí…, aquí…” Quantes vegades Cesc va denunciar l’anquilosat i obsolet sistema de la burocràcia (o “burrocràcia”)? La paperassa amb què el ciutadà anònim s’ha d’enfrontar, ens enfrontem, perduts dins dels laberints del Poder… (1)

Possiblement fou aquesta veterana revista de l’Abadia de Montserrat la que més dibuixos i amb més continuïtat publicà l’obra de l’incansable Cesc. Centenars, potser milers de petites-grans obres d’art, retrat d’una època, del nostre Cesc, cronista d’un país, que seria desitjable –segur que la seva família ja ho deu haver pensat-, que es preservessin per a les futures generacions, dipositant-les en un arxiu o museu públic o fundació.

Con deia l’Espinàs, pels carrers dels nostres pobles i ciutats segueixen fent via els paletes i els banquers, les floristes i les mestresses de casa; les criatures del dibuixant no eren de ficció i per això, i a través d’elles, en Cesc seguirà entre nosaltres.

Notes

(1) “Serra d’Or” núm. 230, 15 nov. 1978. pàg. 679/7

LA BARCELONA DE 1955 SEGONS “CESC”

per Jordi Artigas

Per un atzar, en una de les meves visites setmanals als Encants de les Glòries, aquesta part de Barcelona que, malgrat els gratacels, el nou tramvia i la prolongació de la Diagonal, encara conserva un cert aire fronterer entre la ciutat i els afores, vaig trobar, entre un munt de llibres d’allò més variat, un d’acudits d’en Cesc.

L’obra té una portada de color fúcsia i porta el títol “La vida en broma” (Selección de ironías ilustradas que Vd. vió en Diario de Barcelona); els dibuixos, 72, es publicaren al vell “Brusi” entre els anys 1952 i 1955, o sigui que ara fa 50 anys (mig segle!); el llibre fou editat pel propi autor el 1956 amb un pròleg d’Alberto del Castillo.

A més, en fullejar-lo em vaig trobar amb una dedicatòria d’en Cesc al comprador en els primers dies del 1957: “A José B. con todo el humor” i un dibuix del mateix autor. Qui devia ser aquell José B.? Com devia haver anat a parar, aquell llibre, als Encants? Trobar-se un llibre d’una altra persona és com compartir una miqueta la intimitat d’algú que desconeixes…

Qui és Cesc?

Aquesta pregunta només la podrien fer les generacions més joves, que potser desconeixen les llargues èpoques en què Cesc, o sigui Francesc Vila Rufas, posava una mica d’humor i somriure en els nostres vides a través dels seus dibuixos humorístics diaris a la premsa catalana; però fa uns anys decidí de publicar dia a dia aquests dibuixos per dedicar-se a la il·lustració i al gravat amb els quals de tant en tant ha fet diverses exposicions. Els seus seguidors esperem, però, que torni a publicar a la premsa…

Cesc és fill de Joan Vila “D’Ivori” conegut dibuixant i il·lustrador. Nasqué el 1927 a Barcelona al barri de Sant Gervasi. Estudià a l’Escola Massana on s’especialitzà en la tècnica de l’esmalt al foc. Francesc Vila Rufas debutà com a humorista gràfic el 1952 precisament a “Diari de Barcelona”; per tant, aquesta antologia “La vida en broma” és sens dubte la primera de les publicacions.

Després dibuixà també als diaris “Tele-Exprés”, “El Correo Catalán” i “Avui”, i a periòdics com “Serra d’Or”, “Cavall Fort” i “Por Favor”. Ha publicat llibres per temes monogràfics i antologies del seu treball a la premsa: “La florista”, “L’escombracarrers”, “El peó de camins” (1962). “La Costa Brava”, de 1963, recull els contrastos i les contradiccions de la invasió turística o sigui de la destrucció de la nostra famosa costa. I “Gargots” (1969), “Tics del país” (1971), “Arriba Spain!” (1972), “Desarrollo & Desarrollados, S.A.” (1973), entre d’altres.

Sempre ha compatibilitzat aquest treball amb la de les exposicions de la seva obra gràfica, tant aquí com a l’estranger, des de la Sala Rovira i Selecciones Jaimes a la Galeria Adrià.

Un humor tendre

Una de les principals característiques del dibuix de Cesc ha estat la tendresa amb què tracta els seus personatges; tendre no vol dir tou, sinó lluny de l’agressivitat i la grolleria que gasten avui alguns dibuixants.

Això no ha impedit que a través del temps, i sobretot quan en temps de la censura franquista aquesta no ho impedia, l’humor esdevingués més crític amb un pèl de sarcasme, tocant els temes quotidians que ens afecten en el dia a dia o els grans temes de la política.

Si en els primers dibuixos d’aquesta antologia encara l’estil Cesc no s’havia consolidat, en els darrers de 1955 ja pràcticament aconsegueix la seva “marca” gràfica que l’ha fet inconfusible.

Un pròleg

Aquest pròleg el va escriure Alberto del Castillo, que explica la manera com Cesc va publicar els seus primers dibuixos a la premsa. D’aquest text trio el següent fragment: “(…) Si “Cesc” ha alcanzado el favor del público con sus dibujos humorísticos, ello se debe sencillamente a que gustan a la gente. ¿Por qué gustan? Pues porque el dibujo es vivo y el humor cordial. En ambos aspectos, en la expresividad de la línea y en la gracia, el artista ha ganado visiblemente desde que se dió a conocer. El primitivo dibujo, por el cual se le opusieron reparos cuando empezó su colaboración en “Diario de Barcelona”, era un tanto desgarbado e impersonal. Pero su mano se ha adiestrado, y hoy dibuja con absoluta seguridad, habiendo conseguido una personalidad que hace inconfundibles sus trabajos (…)”.

La Barcelona de fa 50 anys

Al llarg de la setantena de dibuixos que Cesc aplegà en “La vida en broma”, es reflecteix, a través dels petits detalls de la vida quotidiana, la grisor d’aquella època de la llarga postguerra franquista, on unes gotes d’humor volien evitar la desesperança. La Barcelona humiliada d’aquells anys es troba reflectida en tots i cada un dels detallats dibuixos. A través d’ells també veiem coses i fets que ja no existeixen: alguns d’incomprensibles per a qui no els va viure; molts d’ells, afortunadament llunyans…

Els “quintos” o soldats pelats al zero que fan cua davant d’un fotògraf “minutero” dels que es col·locaven als peus del monument a Colom. La rasa del ferrocarril quan encara passava a cel obert pel carrer Arafó. Aquells obrers –llavors dits “productores”- exprimatxats que tantes vegades dibuixà. El pescador de la Costa Brava disfressat de torero per poder prendre part en pel·lícules americanes. Els lacrimògens serials de la ràdio –llavors encara no existia la TV-, les restriccions de la llum o els talls freqüents del fluid elèctric, que duraren tants anys…

L’especulació immobiliària que funcionava a tot gas: els pisos massa petits i els afegits antiestètics de pisos als edificis de l’Eixample. L’endèmic ofec de Catalunya per les obres públiques; un operari, assenyalant un clot al carrer mentre estan asfaltant, diu: “No, aquest no, no entra en el pressupost”; o el de les obres dels accessos a Barcelona per Esplugues: “Regalem cigars perquè s’acompleix el primer aniversari de la iniciació de les obres”.

Les deficiències en els transports públics: les cues als tramvies, que fa poc temps han tornat a “ressuscitar”, i els passatgers com en llaunes de sardines al metro i al tren.

L’antic camp de les Corts, d’on tots surten calbs per la presa de pèl en un partit del Barça, excepte el venedor de gasoses. O la perplexitat del visitant d’una exposició de pintura abstracta; les salvatges pedrades, al pas dels trens, de xavals de la rodalia; la incultura: on un lector del diari, que quasi només porta notícies d’esports, intenta trobar la crònica d’un concert…

En fi, tota una època que sembla tan llunyana, amb problemes sortosament desapareguts, i d’altres encara presents. Només resta per dir: Cesc, feliç aniversari del teu primer llibre! N’esperem més!